El primer dia de pràctiques vaig començar a les dues del migdia com havíem quedat. Començava a aquella hora, perquè la directora volia que conegués l’espai del dinar.
El fet d’ arribar en un lloc nou i haver de dinar amb persones per les quals jo era una completa desconeguda i elles per mi també em suposava un moment, per dir-ho d’alguna manera, incòmode i desconcertant. Però a la vegada, trobava que la meva presentació era molt més d’estar per casa i més quotidiana, sense parafernàlies.
Així doncs, em vaig disposar a dinar després d’unes presentacions ràpides i sense saber ben bé qui era usuària i qui era educadora. La qual cosa he de dir que de bon principi em preocupava però dies després vaig pensar que molt millor no saber-ho de bon principi. D’aquesta manera, el fet de saber-ho no em condicionava a l’hora de relacionar-me durant el dinar.
Evidentment, vaig notar-me observada i em va caure la primera pregunta: oye, tu no eres muy joven para estar aquí? D’aquestes possibles preguntes n’havíem parlat a classe. Però el què primer semblava una pregunta d’aquestes que no saps com sortir-te’n, va resultar l’inici d’una conversa en la que les dones van voler saber alguna cosa de mi i va ajudar-me a trencar el gel.
Tot seguit, vem recollir la taula entre totes i l’encarregada de deixar neta la cuina s’hi va posar de cap. Hi havia establert un horari on les usuàries es repartien les tasques de la casa.
Jo per la meva part vaig anar a la terrasseta a prendre un cafè amb aquelles que van voler, les altres van anar a estirar-se.
Després del cafè va ser una estona on només vaig estar amb educadores i em van explicar una mica la seva funció. Em van explicar que a la tarda jo hauria d’estar amb els fills de les usuàries, perquè venien dues psicòlogues externes al centre per realitzar una teràpia amb les usuàries. Vaig passar-me la tarda amb els nens i la meva cap de pràctiques em va dir que el que es feia els dijous normalment eren assemblees i que ja m’explicaria en què consistien i em deixaria assistir-hi alguns dies.
